Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. Magnífica litografia acolorida d'aquest destacat gravador gavatxo del segle XIX, publicada a La Illustration, Journal Universel de Paris, dins la sèrie dedicada a onze ciutats hispàniques. Ens mostra la ciutat de la primera meitat del segle XIX, la mateixa que trobem definida a la vasta obra de Madoz. La ciutat encara era dins la muralla medieval, que féu son gran darrer servei dissuasiu durant les guerres napoleòniques. Després, a poc a poc, anirien convertint-se en una nosa per al creixement urbanístic. Igual que ocorregué a Lleida l'any 1860, una visita amb tren de la borbona espanyola Isabel II (1858) fou l'actuació que autoritzava l'enderrocament dels vells murs i que marcaria l'inici de la ciutat contemporània. 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. Dalt del turó, el vell castell de Santa Bàrbara, de reculats orígens sarraïns, sobre el turó de Benacantil. Situat a 166 m. sobre el nivell de mar, ràcticament en vertical, va tindre durant segles un alt valor estratègic pel seu domini sobre la badia i el port. Al llarg del segle XIX, amb la pèrdua del valor estratègic i militar, es convertí en una presó. Al peu de turó, la part més vella de la ciutat alacantina, amb els carrers i carrerons medievals al voltant de la catedral de Sant Nicolau de Bari, seu compartida de la diòcesi d'Alacant-Oriola.Com es descriu a l'Enciclopèdia: «Per la banda de ponent, la ciutat arribava fins a la Rambla, entre el Benacantil i Sant Ferran; dins el clos murat s’encreuen en angle recte els dos carrers principals, el carrer Major, amb l’església gòtica de Santa Maria (antiga mesquita, amb un portal barroc del s. XVIII), i el carrer de Pi i Margall, amb la col·legiata de Sant Nicolau (creada el 1600 i construïda entre 1616 i 1662 per A. Bernardino i M. de Unceta; la capella del Sagrament fou acabada per Joan Baptista Borja el 1738). Felip II, en reconstruir el castell de Santa Bàrbara, perjudicà la caseria immediata, com fou comprovat en el setge francès del 1691 i en les operacions del 1708 durant la Guerra de Successió». 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. Velers i vapors al port de la ciutat, que tenia gran activitat gràcies al fet que fou el primer port valencià a obtindre permís per comerciar amb Amèrica, ja que els espanyols s'havien reservat els negocis americans des de la descoberta. Només a poc a poc, els súbdits de la Colònia d'Aragó, ai perdó, de la Corona d'Aragó van ésser agraciats amb el permís de Sa Majestat el rei espanyol. El ferrocarril arribà a la ciutat al 1858 i això incrementà la importància econòmica del port alacantí. 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. A prop del port, la basílica de Santa Maria i la catedral més endins. És l'església més antiga de la ciutat, d'origen gòtic però façana barroca, alçada sobre la vella mesquita sarraïna. En canvi, la catedral es construí durant el segle XVII, en un estil renaixentista tardà, de transició a un barroc poc treballat. «Per l’oest fou construïda una muralla nova, enderrocada la de la Rambla, que hom convertí en eix de la ciutat. El nou recinte, que perdurà fins ben entrat el s. XIX, vorejava la mar fins a la plaça de Maisonnave, d’allí en angle fins prop del Teatre Principal, embocant llavors el carrer d’Alfons el Savi i pujada al castell. Fora el clos, romanien el raval Roig dels pescadors, sota mateix del Castell i sobre el Postiguet —la platja d’Alacant—, el de Sant Antoni i continuació per la carretera del Raspeig» (Enciclopèdia). 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. La part nova de la ciutat, crescuda fora muralla, presenta una retícula molt més regular. És la ciutat que es desenvolupà comercialment i urbanística des de l'arribada del ferrocarril. Al centre, tocant la muralla, s'hi observa a la vella plaça del Barranquet, el Teatre Principal o Nou, dit així aleshores per distingir-lo del teatre existent al carrer de Liorna, inaugurat al 25 de setembre de 1847, sota projecte de l'arquitecte alacantí Emili Jover. D'estil neoclàssic, es distingeix fàcilment per la columnata clàssica de la façana. 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. A l'altre Tossal de la ciutat, s'hi havia aixecat l'any 1808, en plena invasió napoleònica, el castell de Sant Ferran, per reforçar la força dissuasiva de l'històric de Santa Bàrbara, però que majorment funcionà com a presó. Crec que actualment resta bastant desusat. «La capitalitat regional d’Oriola, basada en raons històriques, restà decaiguda davant Alacant, ja el 1810, quan Josep I, en la constitució de Baiona, creava la “prefectura d’Alacant”; el 1822, Ferran VII institueix la província d’Alacant, confirmada el 1833. Conseqüent amb la seva tradició liberal, Alacant es decantà per la República el 1931 i el 1936. Alacant fou el darrer reducte de les forces republicanes al final de la guerra civil» (l'Enciclopèdia). 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. El barri de Sant Francesc, com era tradició a tot arreu, cresqué extramurs de la ciutat medieval. Al fons, sota el molí de vent de la Muntanyeta, a la dreta, hi havia l'antic convent de Sant Francesc, després quarter militar de tropes espanyoles. La por a les tropes napoleòniques féu construir un segon anell defensiu, que inclouria a l'interior els barris de Sant Francesc i barri Nou. La porta de Sant Francesc era la porta del camí d'Elx, molt freqüentada. Davant del molí, a peu pla, el vell edifici medieval de l'Alfolí de la Sal, que era l'almodí o establiment dedicat a la compra de cereals i sal. El Passeig del Malecó, ara de l'Esplanada, es convertí en lloc freqüentat d'esbarjo, i el nou baluard s'omplí de canons en defensa del port natural i platja del Baver, que aleshohres començà a desfigurar-se. 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. Detalls del castell de Santa Bàrbara dalt del Benacantil, amb la línia de comunicació que baixa en ziga-zaga a tocar de la muralla. Més enllà del Portal Nou de la ciutat, el Raval Roig, un barri extramurs, allargassat entre muntanya i mar, que fou el barri dels pescadors, sempre ple de xarxes a les portes de les cases per tal que les dones les recosissin. 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. Detall del moll, des de la porta per on s'hi accedia des de la muralla fins al cap, amb l'alt i estilitzat far que hi havia. Al fons, la torre rodona del Portal Nou i el Raval Roig. Molt a propet, es destaquen dos torres bessones. És l'edifici de l'aleshores nou ajuntament. L'any 1961, als inicis de la Guerra dels Niu Anys (1688-97), la plaça fou bombardejada per l'armada gavatxa, i l'antiga Casa del Consell de la ciutat, fet que portà a la necessitat de construir-ne una de nova. L'actual palau, projectat per Vicent Soler, s'aixecà al llarg del segle XVIII (fins al 1780) a la Plaça de Mar, en un auster estil barroc. 1840. Alacant a vista d'ocell, d'Alfred Guesdon. Detall del port i dels vaixells i barques de l'època. Hi destaca aquest vapor amb la negra fumera que deixava anar de la xemeneia central. [124] Barcelona «à vol d'oiseau»

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

quina la fem, Alcoletge, ferrocarril

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Segle XII. Santa Maria de Sagàs, Bisbat de Solsona. La simplicitat romànica, de tocs autènticament kandinskians. La presència del bou i la mula esclafant el bressol del Jesuset connectà amb l'imaginari popular i feia del tot humana la representació. La Mare de Déu apareix encara allitada després del part, amb un Josep pensatiu al seu costat. Segle XII. Mare de Déu del Coll d'Osor (la Selva). L'anunciació de Gabriel i la Nativitat en una mateixa escena. Maria i el nen ajaguts mentre l'arcàngel prova de fer entendre a Josep, assegut, la situació. Els Evangelis canònics no diuen gran cosa sobre la nativitat de Jesús: «el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2, 6). En un estable, doncs, a dins d'un presepio, un com o menjadora dels animals. D'ací sorgí la imatgeria del bou i la mula. Altres evangelis apòcrifs donaven més detalls del naixement i infantesa de Jesús, i incloïen la presència d'alguna llevadora i tot. Segle XII-XIII. Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses, la Vall de Boí (la Ribagorça). El Mestre Joan del taller ribagorçà també representà la imatgeria tradicional de la Nativitat, amb la partera agitada, tot descansant amb Josep vetllant-la, al costat del pessebret escalfat pels animals. S'hi afegeixen els pastorets de la muntanya, amb ovelles i cans inclosos, que reben l'anunci de la bona nova de l'angelet. Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona). La Mare de Déu dempeus deixa el Jesuset al pessebre, amb Sant Josep contemplant l'escena maternal. El cos dels dos grans animals s'amaga darrere la petita menjadora que fa de bressol. Un truc visual molt simple i modern alhora, que estalviava lloc al quadre, temps i complicació al mestre pintor. Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de l'Estany (el Moianès). La Nativitat també en representació escultòrica, sempre amb els elements tradicionals, que s'hi han mantingut inalterats durant dos mil·lenis. Maria hi apareix agitada i amb l'ajut d'una llevadora. Les orelles i les banyes ens ajuden a distingir el bou de la mula. Segle XIV. Col·legiata de Sant Pere d'Àger, la Noguera d'Urgell. La preciosa Nativitat del Mestre d'Albesa en un dels compartiments del retaule de la cripta, presenta una escena molt tradicional i casolana, amb la mare acaronant el fill, l'escalfor de les bèsties, la llevadora al peu del pessebret, l'àngel damunt el ràfec de l'establia, Sant Josep expectant i els pastorets acudint a la crida. Segle XIV. Clau de volta de Santa Maria del Mar, Barcelona. La petitesa de l'espai obligà a resumir l'escena tradicional: ni angelets ni pastors, el Jesuset al centre sobre un gran i treballat pessebre, pare i mare als peus i al cap amb riques vestimentes, i els animals que tanquen per darrere la representació. Un gran estel, més lluent que tots els altres, hi representa la bona nova del naixement diví. Segle XIV. Retaule del Sant Esperit de Manresa. Obra de Pere Serra per a la catedral manresana, datada al 1394. El retaule és una narració de la intercessió constant de l'Esperit Sant al llarg de la història, des de la Creació fins a la Passió de Jesús. L'escena de la Nativitat és presidida per l'estel de Nadal, al capdamunt de la cova. Maria no es troba allitada, però sí amb la llevadora present. Josep és presentat amb una llampant vestimenta, a l'estil dels grans patriarques de la tradició israelita. Darrere seu, els pastorets gairebé no es veuen, mentre que els animals i el gran pessebre ocupen el centre de la imatge, amb el Jesuset tot embolcallat en bolquers. Segle XIV. Església de Sant Pere de Cubells, la Noguera d'Urgell. La influència de la pintura sienesa en les pintures de Pere Serra i els seus germans, diuen els entesos, és notable per les figures estilitzades, boca petita, ulls esquinçats. L'obra data de final del segle XIV o començament del XV. El pas cap a les nativitats gòtiques comportarà la idealització del Naixement. Tot i l'austeritat de l'escena, res ja no fa tuf de pobre. El pessebre més que una menjadora sembla un bressol fet a propòsit. Només les argolles per lligar els animals ens remeten a un estable. Els animals encara tenen gran presència en el quadre, i als pastorets se'ls reserva un racó. Segle XIV. Monestir de Sixena, els Monegres, Bisbat de Lleida fins al 1999. Retaule de la Mare de Déu, que s'ha atribuït també al mestre Pere Serra. Però aquesta Nativitat conserva un toc més popular i senzill que les altres obres d'aquest autor, amb el Jesuset damunt la palla i un pastoret amb el sac de gemecs a l'adoració. Segle XIV. Capa pluvial del Bisbe Bellera, Vic. (Museu Episcopal de Vic). La capa és de vellut vermell, amb figures d'or i sedes policromes brodades a l'estil propi d'Anglaterra entre el segle XIII i la fi del XIV i caracteritzat per l'estilització i l'expressionisme de les figures. Només els animals recorden l'establia de Betlem, mabats darrere una menjadora senyorial. Maria apareix ajaguda en un gran llit, coberta de teles, amb l'assistència de la llevadora i Sant Josep als peus. La tendra imatge de la mare abraçant el fill dona a la representació una gran força de sentiment. Segle XV. Retaule de Guimerà, l'Urgell. A començament del segle XV, el gòtic va deixant enrere la visió tradicional, popular i humil de la Nativitat. Ramon de Mur, l'artista, encara hi pinta les bèsties domèstiques, però el pessebret més que una menjadora és un gran llit de pedra treballada, on el Jesuset queda arraconadet de tan petit dins d'un tan immens bressol. Segle XV. Reial Monestir de Santes Creus, l'Alt Camp. Una de les obres clau del gòtic internacional a Catalunya és el retaule marià de l’altar major del monestir de Santes Creus. El retaule es va encarregar a Pere Serra però sembla que va morir sense haver-lo començat a pintar. Guerau Gener, bon coneixedor del gòtic internacional valencià, el va substituir, però la seva mort prematura va fer que Lluís Borrassà, un dels grans protagonistes de la pintura del primer gòtic internacional català, acabés l’encàrrec. La imatgeria és més divinitzada que no pas popular, amb tota una cort d'angelets damunt una establia de tons daurats, tot i que el gest de la mare agafant el fill, amb un pacient Josep al costat, amb la presència dels animals al darrere, encara li dona un cert caliu tradicional. Segle XV. Santa Maria de Verdú, l'Urgell. Pintura gòtica de l'escola lleidatana de Jaume Ferrer II. És una de les taules del retaule de l'alta major de l'església parroquial. Ja no hi ha establia, no hi ha ni bou ni mula ni pastorets. Només una escena celestial, amb els angelets servant una tela que fa de fons de l'escena. Les robes són riques, malgrat les sandàlies de Josep. El Jesuset ja no és bressolat en una menjadora. Segle XV. Retaule de Peralta de la Sal, la Llitera. Nativitat gòtica obra de Jaume Ferrer II. El retaule, que conté altres taules obra de Pere Garcia de Benavarri, fou desmuntat i venut a començament del s.XX. Aquesta taula és conservada al Museu d'Art de Cleveland des del 1953. La pobresa i simplicitat romàniques han desaparegut per donar pas a una visió més divinal de l'escena. Els animals resten en segon pla, amb una mirada creuada molt original. Les roberiada és molt rica, el pessebret ha desaparegut, i els pastores han sigut substituïts per altres adoradors, probablement els mecenes de la pintura. [1260] Nativitat romànica ribagorçana

1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. La gent i la vida tradicional de l'Aran, encara visibles algunes dècades enrere, han passat ja a una altra vida, a la del record. Dona a Canejan. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. Racó de les Bordes, al capdavall de la vall de l'Artiga de Lin. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. El portal de migjorn de l'Església de Bossòst durant algun acte de la Setmana Santa, amb la canalla vestida de romans. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. Botiga de souvenirs a la rambla de Bossòst, amb el barret mexicà damunt l'expositor de postals... 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. La vida de bon matí, carrers sense asfaltar, la neu encara visible més enllà de les teulades. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. Un R4 davant l'hosteria de Bossòst, fum a tot drap, hora de dinar. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. Arriben els turistes gavatxos amb Dyane 6, tot just pagesos mudats de més avall de la Garona. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. Combinació d'estils seculars. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. Gessa, potser amb les dones cap a missa, amagada darrere l'imponent casalot. 1968. Vall d'Aran, «Catalunya Visió 2», Vallverdú/ Sirera. Sant Nicolau dels Pontells fou el nom primigeni de l'hospital de Vielha, al segle XIII, on acollien durant segles caminants perduts per aquests rodals. Des del 1948, la construcció del túnel de Vielha, el va anar relegant a poc més que un decorat del passat. [298] La Baqueira encara aranesa

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

1907 ca. Lo Marraco, Lleida. «Vida Lleidatana», núm. 93, 1930 (UdL, Sol-Torres). La maqueta en guix del primer Marraco, obra d'Artur Renyé, sobre un dibuix de Pere Soldevila. Fou construïda cap al febrer de l'any 1907, tal com s'explica en la ressenya. A ells, homes de formació de plena Renaixença, es deu que l'encarnació de la por infantil lleidatana fos feta a imatge i semblança d'un drac, com en la celebrada llegenda de Sant Jordi. Potser tampoc la decisió no fos aliena a la tradició de les festes de Corpus de la ciutat, que a l'any 1671, per disposició del Capítol catedralici, mostraren un drac construït «como el que había antes de las guerras (de Felipe IV) [la guerra dels Segadors], para dicha procesión en memoria, dicen, del que mató el conde de Barcelona en la montaña de Montserrat. Con esto es regular que hubiese también otras representaciones», segons recull Villanueva en el seu Viaje literario. Ja abans o a primeries del segle XVII, doncs, hi havia alguna mena de representació de la lluita contra el drac, símbol i encarnació del mal i del pecat, incorporada a les processons del Corpus nascudes al segle XVI. L'existència de la paraula és molt més antiga que no pas la seua representació a l'inici del segle XX. Sorprenentment, però, la idea i la paraula del Marraco lleidatà tenen una cosina germana a l'illa de Menorca, fent realitat aquella màxima del valencià Joan Fuster que concloïa que la «meua pàtria és allà on m'aixeco i sento bon dia», o la de l'etimòleg Joan Coromines, que sentia pregonament i viva aquesta unitat quan retrobava paraules de la llengua en extrems ben allunyats dels quatre cantons de la terra. El cas és que l'etimologia del mot té a veure amb la paraula marrec, que primitivament significava anyellet o xai (com a diminutiu de marrà, mascle de l'ovella). Escriu en Coromines: «D'aquí deu provenir el... terme familiar -més o menys despectiu- per a xicotet, bordegàs». A Menorca existeix marrèco (amb e oberta), «homo magre, arrufat, per fer por als al·lotets: Ai, que ve es marreco!» Al DCVB, en FdB Moll descriu marreco com a «moracot, personatge imaginari amb el nom del qual es fa por als infants (Menorca)... Mira que vindrà es marreco!». Sembla que la similitud amb moraco, moracot, també hi afegí el seu granet de pànic, atès que l'amenaça sarraïna havia quedat gravada des de segles en el subconscient popular. Curiosament, per definir l'entrada del mot, no fa referència al nostres estimat marraco lleidatà, sinó a un altre cosí, en aquest cas valencià: «personatge imaginari que s'anomena en voler fer por als nens (Maestrat)». Amb l'afegitó de la o, marreco fóra un augmentatiu i despectiu de marrec, que no hi ha res millor per fer entendre als xiquets-es una cosa que posar-los exemples d'ells mateixos, però en aquest cas una mica més crescudet per tal que els pogués fer creure, una mena de germanot gran o cosí fort i sense miraments per indicar-los la conducta correcta. D'ací a ésser entès com una fera o bèstia en l'imaginari infantil només hi havia un petit pas. En lleidatà, a més, hi hagué conversió de la vocal tònica en a (també en valencià septentrional), per assimilació amb la pretònica, i això va deixar el nom més temut de la canalla lleidatana com a marraco, que encara sonava més fort i esfereïdor. 1930. Lo Marraco, Lleida. «Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres). La cercavila de la Festa Major de maig: la banda tocava a la Plaça de la Paeria en honor als gegants: «al sortir la Faraona hi hagué un esclat de picament de mans que es repetí en aparèixer el Faraó». Era l'any 1906 que s'estrenaven. Una colla de lleidatans, a saber, en Miquel Agelet, en Magí Morera i Galícia, lo metge Inglés, lo Morlius, en Galceran, en Carrera, i l'autor de la ressenya, el metge Pere Castro Vicén, tots de la corda republicana, «després de molts dies quan la ciutat estava ataubada pel sol de l'istiu, una bona nit ens reunírem al reservat dels Camps Elisis per celebrar l'èxit dels gegants amb un sopar...» 1930. Lo Marraco, Lleida. «Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres). «...el Salvador (majordom municipal) n'era mestre d'aquestes coses i d'allí sortí la idea de donar cos a la bèstia que servia a Lleida per espantar les criatures i fer-les dormir quan no tenien son... 'Si no dorms, t'agafarà el Marraco... ningú sabia què era, el nom sol espantava i nosaltres decidírem convertir-lo en cosa palpable: faríem un marraco i les criatures lleidatanes sabrien a què atenir-se». Així arribà el febrer de l'any 1907, i l'avís que en una altra reunió «després de sopar al Cuartelillo dels bombers a prendre cafè, tractarem de l'assumpte del Marraco». Una reunió seriosa d'en Morera arquitecte, l'Artur Renyé, en Màrius Sol, l'Eduard Andreu, el majordom municipal, en Soldevila i ell mateix, en Pere Castro. S'hi presentà un dibuix de part d'en Soldevila «de lo que creia que havia d'ésser la fera. L'Artur Renyé s'encarregà de construir la maqueta i als pocs dies començà la tasca». 1930. Lo Marraco, Lleida. «Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres). Una imatge fantàstica d'un acte de la festa major: l'enlairament d'un globus captiu des de l'esplanada de Cappont. 1930. Lo Marraco, Lleida. «Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres). El xassís sortí «d'un cotxe de morts donat de baixa... En Sol, que entenia d'automòbils, s'encarregà del dispositiu de la direcció, i peça a peça, costelles, cap i cua, férem tota la carcassa de fusta, i el Renyé s'encarregà de recomplir-lo d'escaiola». Pocs dies abans de la Festa Major «estava la bèstia en disposició d'abandonar la caverna i sortir a la llum, i decidírem treure'l a les dotze de la nit per portar-lo als Camps i allí, amagat entre els arbres del reservat, pintar-lo i donar-li els últims retocs». Però, ai las, «quan arribàrem al Pont no quedava del 'marraco' més que l'esquelet de fusta; tot el guix s'havia desfet deixant blanca la ruta que fèiem». Per refer-lo, es va acordar de reconstruir-lo de paper d'estrassa: «febrosament treballant dia i nit, la del nou de maig quedava llesta la fera». Així doncs, a la fi, el dia 10 de maig de 1907, a tres quarts de dotze del migdia, se sentí per primer cop a la ciutat el crit: Fugiu, que ve el Marraco!, «entre l'espant de les criatures que omplien el pont». Llavors, «traient foc pels nassos i bramant esfereïdor, sortí el Marraco de Lleida camí de la Paeria...» 1908. Lo Marraco, Lleida. Retall del programa de la Festa Major de maig, que anuncia la cercavila de gegants, capgrossos i del Marraco, juntament amb una nova parella de gegants japonesos. 1930. Lo Marraco, Lleida. «Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres). «La llengua de la fera era una palanca de fusta de dos metres de llargada per quaranta centímetres d'amplada, forrada de baieta roja, i servia per agafar les criatures i engolir-se-les; després quedaven a terra i no passava res, mes unes sortien rient i unes altres plorant, perquè quan eren a la panxa de la fera es trobaven amb les cares dels homes que la conduïen, que eren sis i en mànegues de camisa, que feien més por als menuts que el mateix marraco». O sigui, que aquella primera bèstia, sí que s'empassava la canalla. Però és clar, «al cap de tres dies ja no feia por a ningú». L'any següent, al 1908, «el pintaren de roig. Semblava que l'havien espellat. El dia del pregó es trencà una roda...» davant l'alfòndec on s'hi quedà, «convertint-se en un cau de rates». Cap a les acaballes dels anys 1920, quan la Paeria es trobava en obres, i la casa de la Gota de Llet en feia les funcions, aquell primer Marraco fou convertit en llenya per cremar-hi a la caldera de la calefacció. 1930. Lo Marraco, Lleida. «Vida Lleidatana», núm. 93 (UdL, Sol-Torres). La fira de bestiar del maig a l'esplanada del Camp de Mart, amb el campanaret romànic de Sant Martí al fons, en una vista de la ciutat que perdurava des dels temps medievals. 1910. Casa de l'Aigua de les Basses, Alpicat. Quan les Basses només eren això, basses o dipòsits d'aigua per a la ciutat de Lleida, hi tenia lloc una trobada de bicicletes, llavors en ple auge com a disciplina esportiva. En primer terme, hi veiem un tàndem i tot. El doctor Pere Castro és el primer de la tercera fila a l'esquerra, mudat amb corbatí i sense barret (tot i que no s'aprecia gaire bé). La foto fou obra de Ramon Masià, i altres lleidatans il·lustres quedaren immortalitzats: eren la colla dels joves republicans lleidatans, vertaders regeneradors i transformadors de la Lleida de començament de segle XX, fins que la ferum pútrida del feixisme (espanyol) ensorrà «la ciutat d'ideals que volíem bastir». Ara esperem altre cop que l'esperança de la nova República ens hi acondueixi finalment. Per a una biografia del metge lleidatà, Pere Castro i Vicén, veg. aquest enllaç. Fou regidor de la Paeria al 1917, al costat del seu amic i alcalde republicà, també metge, Humbert Torres. 1907-08. Lo Marraco, Lleida. Atenent a les informacions del Dr. Pere Castro, el primer Marraco només tingué dos anys de vida. Per tant, aquestes fotografies s'han de remuntar a alguna d'aquelles dos festes majors o alguna altra diada festiva de les dos o tres que al llarg de l'any permetien la sortida de la cercavila de gegants i capgrossos, i de la nova temible fera lleidatana. Altres informacions diuen que la bèstia sortí als carrers de manera esporàdica fins cap allà al 1912 o 15. 1907-08. Lo Marraco, Lleida. Meravellosa fotografia centenària: lo Marraco en alguna cantonada del carrer Major de Lleida per menjar-se les criatures. M'agradaria localitzar l'autor del magnífic retrat. En companyia de la Faraona, la geganta que es veu al costat, lo Marraco trau fum pels queixals. Als balcons, veiem els blancs llençols amb què s'engalanaven els balcons durant la Festa Major de maig. 1907-08. Lo Marraco, Lleida. La imatge, de la qual també n'estic buscant l'autor, mostra de manera esplèndida com la bèstia es menjava les criatures amb una gran boca oberta. Un pobre gos escanyolit al centre de l'escena. Els balcons engalanats amb els llençols, en una plaça que no acabo d'identificar. 1935. Joan Amades, Les diades populars catalanes, vol. II, Ed. Barcino (MDC). El nostra gran folklorista recollí la informació del present article de Pere Castro, segons la nota 3 de la pàg.69. Inclogué lo Marraco entre el variat bestiari de Corpus en la nostra tradició. De moment, no he trobat en els escrits de son mestre urgellenc, Valeri Serra i Boldú, cap referència a la temuda bèstia, fenomen pròpiament local. Anys 1940. Lo Marraco, Lleida. Un segon Marraco fou construït després mateix de la desfeta de 1939: mentre el feixisme (espanyol) afusellava els grans, el Marraco es menjava els petits. Un joc de paraules que no fa riure, perquè fou una crua realitat. Aquest Marraco, doncs, també s'empassava la canalleta per la boca, cosa que ara faria les delícies del Síndic de Greuges. La carreta era transportada a pes per una quadrilla d'homes, com una mena de pas de Setmana Santa. Perdurà fins al 1951. Anys 1940. Lo Marraco, Lleida. Les datacions de les fotografies que es troben a la xarxa són molt variades. Però crec que totes aquestes pertanyen al primer Marraco de postguerra, amb els laterals coberts de faldons (sovint rojigualdos, no fos cas) i la boca molt baixa per poder empassar-se bé el xiquets i xiquetes que no es portaven bé. 1957. Lo Marraco, Lleida. S'estrena el tercer Marraco del segle XX, que amb diferents retocs, sobretot per les riuades de 1982 i una remodelació de 1993, serà el que arribarà, tan fresc i feliç ell, fins al segle XXI, en què més que mai cal algú que pugui per uns fugaços moments retornar la canalla al lloc que els pertany en l'escala familiar i social, que no és el de despòtic reietó/ona de la casa (perdoneu, però algú ho havia de dir). 1957. Lo Marraco, Lleida. Aquest marraco sobre rodes té la boca ja molt més alta perquè no menja xiquets ni xiquetes pel carrer, només els espanta. En aquesta darrera imatge el veiem baixant per l'Avinguda de Catalunya, quan encara la N-II passava per dins la ciutat i allà tombava cap a l'esquerra, cap al carrer Acadèmia per enfilar fora vila en direcció a Fraga, segons que mostren els cartells indicadors de la cantonada. Anys 50. Lo Marraco, Lleida. 1957. Lo Marraco, Lleida. El Marraco contemporani es presenta amb un acoloriment brillant i potent, amb verds per a la pell, taronges per a la panxa i rojos per a les urpes, ulls, morros i nas. Com que ja no es menja a ningú, la boca no està tan oberta i li han crescut els ullals. En realitat, ara sembla més que rigui que no pas que rugeixi. No fos cas que fes massa por i l'arribessin a denunciar... Un segle de Marraco, ple de vicissituds per a la pobra bèstia des d'aquell 1907 en què sortí per primera vegada als carrers de la ciutat, ara tan canviats. Un segle que reflecteix l'evolució dels valors socials i culturals de la nostra ciutadania, enmig de greus sotracs històrics, i que ara mateix s'eixamplen, globalitzen i mobilitzen. De mòbil, vull dir: aviat, per tant, caldrà fer-ne l'app perquè la canalla s'hi connecti... i pares i mares puguin continuar la tradició en la brega diària: afanya't, menja, dorm... que si no, vindrà lo Marraco! [1280] Lo Marraco, lo Innocent, les matraques i altres costums religiosos lleidatans del segle XVI

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

quina la fem, Viatge de Cosme Medicis, P. M. Baldi

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans

Lleida Barcelona Catalunya Països Catalans