Los alcaldes europeos hacen un llamamiento a los Gobiernos para que se priorice la calidad del aire sobre los intereses de los lobbies industriales
Romeo Muerto is a personal view about all and nothing in a imaginary city called La Mala Pena.
Cooperativa-de-Gandesa---Sala-de-Premsa-
Casa de la Premsa 1926-1929 Architect: Pere Domènech i Roura
Casa de la Premsa 1926-1929 Architect: Pere Domènech i Roura
Casa de la Premsa 1926-1929 Architect: Pere Domènech i Roura
Casa de la Premsa 1926-1929 Architect: Pere Domènech i Roura
Estris imprescindibles en una cuina: peladors, mandolina, premsa patates, un bon ganivet... . Milar Paloma Major, 12 08221 Terrassa http://www.paloma.cat/ Telf. 93 780 13 22 o per e-mail a [email protected] . #cuina #cuinar #imprescindible #pelador #premsa #patata #patates #ganivet #mandolina #avui #dia #nou #novetat #cataleg #bonpreu #terrassa #terrassacentre #milar #milarpaloma
La nostra història a través de retalls de premsa i fotografies. Dona, mare i àvia, apassionada per la fotografia històrica, el bàsquet i dels petits moments
Mostra bibliogràfica sobre Robert E. Ricklefs, guardonat amb el Premi Ramon Margalef d'Ecologia 2015, al CRAI Biblioteca de Biologia. [DATA: 26.10.2015-23.12.2015] — Fotografia: Robert E. Ricklefs. Dossier de premsa de la Generalitat de Catalunya.
Imatge històrica de 1987. La premsa de la comarca del Vallès, en atorga els premis "Vallesans de l'any" l'artista terrassenc Antoni Miralda i al galerista de Sant Cugat, Josep Canals. Entre altres autoritats l'acte fou presidit per l'alcalde de Sant Cugat, Oriol Nicolau.
Els diaris i la premsa en general parlen molt de política i poc d'art. És moment de recolliment espiritual. Que tal si avui visitem una galeria d'art? A Canals Galeria d'Art de Sant Cugat, fa cinquanta anys que presentem la transformació del país, amb la sensibilitat dels artistes del nostre temps. L'art és la veu de la societat d'un temps i d'un país.
Un dels petits grans plaers dels diumenges és poder esmorzar tranquil·lament a casa mentre llegeixes la premsa. Vas a comprar-la i camí de casa fulleges per sobre què t'hi trobaràs. Vet aquí que en un dels suplements hi veus unes receptes de xocolata i no et pots reprimir d'arribar a casa i preparar quelcom amb ella, encara que saps que esmorzaràs una mica més tard. Usarem els motlles per a gofres Lékué que ens facilitaran la feina i farem servir farina de garrofa que ajudarà a donar-li un gust ben bo sense embafar. Unes violetes africanes comprades el dia abans ens alegraran la vista. Per a vuit gofres, Necessitarem: - 100 g de farina de garrofa - 50 g de farina - 25 g de xocolata en pols - 2 g de sal - 3 rovells d'ou - 250 g de formatge mascarpone - 100 ml de llet - 100 g de sucre morè - 85 g de mantega fosa - 2 cullerades (cafè) de llevat en pols - 3 clares d'ou per acompanyar: - 2 cullerades soperes de melmelada al gust - 1 cullerada sopera d'aigua - nabius Farem: Posem el forn a escalfar a 220º. Barregem les dues farines, la xocolata, la sal, els rovells, els formatge, la llet, la mantega, el sucre i el llevat amb l'ajut del robot de cuina, a velocitat moderada. Seguidament hi afegim les clares muntades a punt de neu amb un xic de sal. Treballem bé la barreja i la distribuïm als motlles. Enfornem i deixem que es cogui durant 10'. Traiem del forn i desemmotllem en una safata de forn folrada de paper vegetal. Tornem a enfornar perquè es coguin per l'altre costat uns 5'. Cadascú els pot acompanyar amb allò que més els agradi. Nosaltres hem posat melmelada en una paella amb aigua fent un coulis lleuger per a coure els nabius durant un parell de minuts. Emplatem i ja podem llegir el diari mentre ens els mengem. Simply Red ens acompanya, Four your babies. Es presenta un dia tranquil...
El dia es presentava gris i idoni per a estar a casa. Tenia ganes de fer galetes, galetes de les bones per a esmorzar l'endemà, però em faltaven quasi tots els ingredients. Així que me'n vaig anar a Granel que és a dues passes de casa. M'agrada anar-hi: el Nacho em parla de les cerveses d'aquí i l'Anna dels productes que sap que m'agradaran. Amb la llista a la mà ella m'anava aconsellant sobre la farina i les llavors que s'hi escaurien. I aquí jo hi posaria un like si pogués. Fantàstic! Amb els ingredients a la bossa, més unes quantes cerveses de les bones, marxava cap a casa més contenta que un gínjol a engegar el forn. Van sortir molt cruixents i bones. Fàcils i amb garantia de que surten, sobretot per a maldestres de les galetes com jo. Us animeu? Necessitarem: - 200 g de sucre morè de canya - 300 g de farina d'espelta eco - 50 g de coco ratllat - 100 g de cruntxi xoco eco (flocs de civada i blat, cacau en pols, xocolata negre) - 35 g de panses sultanes - 1 cullerada (postres) de llevat en pols - 1 xic de sal - 15 g de llavors de gira-sol eco - 15 g de llavors de rosella eco - 15 g de llavors de sèsam integral eco - 100 g de mantega fosa (30'' al microones) - 1 ou batut - 100 ml de llet - sucre de llustre per a empolvorar Farem: Posem a escalfar el forn a 180º. En un bol gran hi posem i barregem tots els ingredients secs primer: el sucre, la farina, el coco, el llevat, les llavors, el cruntxi, la sal i les panses. Tot fent un forat al mig hi afegim els líquids: la llet, la mantega i l'ou batut. Pastem bé la massa i l'estenem sobre la safata de forn amb paper vegetal tot fent dues tires rectangulars d'uns 10 x 25 cm. Enfornem i deixem coure entre 25 i 30 minuts. Traiem, el dit s'ha d'enfonsar una mica i després ja s'enduriran, i empolvorem amb sucre de llustre. Les tallem, encara calentes, a tires. Diumenge matí, la premsa del dia a taula, una tasa de llet i unes galetes. El dia ha sortit com el d'ahir. Tarda de lectura... A casa nostra tenim música de la bona: Xemarrequ Tiquis Miquis, Can.
Hi ha llibres que arriben a casa i passen, per decret llei, a ser els primers en l'alta muntanya de llibres pendents de ser llegits que tinc, i això és el que va succeir amb l'última novel·la d'en Sebastià Bennasar, «Hotel Metropole». Bennasar situa gran part de l'acció a Lisboa. Una Lisboa que coneixerem al llarg de dos arcs temporals: finals de la dècada dels vuitanta i durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Arcs temporals que, com acostuma a ser habitual en la narrativa de l'autor, diferenciarem per la veu narrativa. Així ens trobarem amb un narrador en segona persona, que ens explicarà els fets més actuals i amb un narrador en tercera persona pels fets de la dècada dels quaranta. La narració en segona persona acostuma ser habitual en les novel·les de Bennasar, qui d’aquesta manera aconsegueix que el lector es senti molt més proper als fets que succeeix al llarg de la trama. Manuel Servera, un jove escriptor mallorquí, perd, per culpa de l'overbooking, el vol que l'ha de dur cap a Mallorca, obligant-lo a passar la nit de cap d'any a l'hotel Metropole de Lisboa, on coneixerà a la senyoreta Katherina Fürts. Com a conseqüència d'aquesta inesperada trobada, la vida laboral del jove escriptor farà un gir de tres-cents seixanta graus a l'una que coneixerà un món completament desconegut protagonitzat per nazis, aliats, espies i jueus el centre neuràlgic no va ser altre que el decadent hotel on s'ha vist obligat a passar la nit del cap d'any de 1989. Katherina Fürts, al llarg de la nit i en els posteriors dies, explicarà la seva vida a Servera. La seva fugida per mig Europa fins a arribar a Lisboa, així com el que va deixar i perdre pel camí. Servera descobrirà perquè aquella dona jueva era una peça molt cobejada pels nazis i com va aconseguir arribar fins a Amèrica en companyia de la seva mare i el seu germà petit, a bord del Stella Maris. Ja a la segona part del llibre, Fürts, li explicarà com i perquè va tornar a Europa uns anys més tard i li farà una proposta laboral que el jove escriptor no podrà refusar. Al llarg de tota la trama anirem veient com la cultura, i especialment els llibres, juguen un paper determinant en la vida i la salvació de la Katherina Fürts. La Presencia dels llibres, i tot el que està relacionat amb ells, serà una constant al llarg de la novel·la. Paper rellevant tindrà també la premsa durant els anys de la Guerra Mundial, que subjecta a la censura del moment (Portugal estava sota un règim dictatorial) ha de fer mans i mànigues per poder informar del que realment succeeix a la capital del país. L'autor també ens descobrirà el paper que les dones espia, al servei de la CIA, varen jugar en l'anomenada Guerra Freda Cultural. Ens trobem doncs davant una narració que ens atrapa des de les primeres línies, gràcies a la fluïdesa de la prosa de l'autor: senzilla, elegant i gens recarregada que ens permet tancar els ulls i passejar-nos pels decadents salons de l'Hotel Metropole de Lisboa.
